dijous, 22 de febrer de 2018

M'he vomitat a mi mateix




Avui m’he despertat amb aquesta frase al cap: “M’he vomitat a mi mateix”. No es tractava d’una imatge provinent d’un somni recent, sinó d’aquest conjunt exacte de paraules. Es tractaria, doncs, d’una escriptura morfeica, ja que hauria estat elaborada durant el somni. Però daquesta frase, pel fet de revelar-se’m com a tal, no en visualitzo, d’entrada, la seva plasmació material. Aleshores, en el període perimorfeic que hi ha entre el moment de despertar i el de llevar-me, imagino la manera de traslladar-la a un format gràfic i delaborar-la conceptualment.

M'he vomitat a mi mateix.


El jo regurgita
dentadura mecànica
hidràulica
es menja la seva carn
desfeta
bassal informe
de l’allò.

diumenge, 18 de febrer de 2018

Dietari de 1984


Suïcidar-se amb el comandament del televisor. (Autoretret)

Quan vaig encetar aquest bloc, Dietari de 1984, tenia la intenció de publicar-hi una entrada cada dia, durant un període mínim d’un any, però que podia allargar-se indefinidament. Aviat vaig constatar que no seria capaç de complir aquest propòsit perquè sovint no trobava motivació per escriure: si d’alguna manera soc escriptor és per impulsos o compulsions, no pas per predeterminacions. Això no vol dir que no reflexioni sobre els que escric, sinó que elaboro el material sorgit d’aquests episodis espasmòdics. Entendre l’escriptura així t’obliga a viure per escriure o a callar, perquè has d’estar sempre atent als teus estats interiors, que són la font del discurs que et fa: comprens que no governes el sentit de la teva obra, sinó que és ella que et dona sentit a tu.

És així que m’he adonat que soc mort: la meva escriptura no és una escriptura del jo, sinó una escriptura de l’això. El subjecte és mort, només hi ha un cos. Un cos inert que sent la seva pròpia descomposició: supura mots.