divendres, 30 de març de 2018

Basat en fets reals



Copio, del Diccionari de l’Enciclopèdia online, les tres accepcions principals de la paraula “fet” (en tant que nom):

1 Acció de fer alguna cosa. Allò que hom ha fet.
2 Allò que és o que succeeix realment. Afer.
3 Cas sobre el qual hom litiga o que és motiu d'una causa.

[si voleu llegir la definició completa, cliqueu sobre aquest enllaç: http://www.diccionari.cat/lexicx.jsp?GECART=0063644 ]

Definició del mot "fet" al Diccionari de l'Enciclopèdia Catalana.
Atenent a aquestes definicions, que no desmenteixen pas el significat que per sentit comú atorguem al terme definit, cada vegada que escolto o llegeixo que una obra de creació, ja sigui una pel·lícula o una novel·la, “es basa en fets reals”, sento una coïssor intel·lectual que ara, amb aquest escrit, em vull gratar d’una vegada per totes:

L’expressió “fet real” és un pleonasme, terme que, tornant al diccionari abans esmentat, significa “emprament de mots d’idèntic sentit en una mateixa frase, per tal de reforçar l’expressió. Redundància.” [veg. http://www.diccionari.cat/lexicx.jsp?GECART=0105619

I és que el mot “real”, a la mateixa font, el trobem definit com allò “Que té existència efectiva (oposat a purament mental o ideal, a aparent o fictici, a simplement simbòlic, etc.)” veg http://www.diccionari.cat/lexicx.jsp?GECART=0114308 ; és a dir, el “real” està comprès en la definició de “fet”, terme anteriorment descrit com “Allò que és o que succeeix realment”. 

En resum, dir que una pel·lícula es basa en “fets reals” ve a ser com dir que es basa en “fets fets”, o en “realitats reals”. Recórrer a aquest tipus de tòpics lingüístics denota manca de rigor intel·lectual o mandra mental, i es tradueix en un pobre nivell estilístic. No costaria gens dir “pel·lícula basada en fets històrics”, o “novel·la inspirada en la infantesa de l’autor”, etc., cosa que, a més de permetre d’evitar el tic lingüístic, aportaria profunditat descriptiva. Això, però, implica tenir algun coneixement de l’obra en qüestió.

dimarts, 27 de febrer de 2018

Autoautòpsia (primera part)




Somiava que estava aparcant el cotxe en un revolt. El cotxe havia quedat amb una roda del davant sobre la vorera, i va voler posar-lo bé, amb totes les rodes sobre l’asfalt. Però el carrer feia baixada, i quan va posar el punt mort, el vehicle va rodolar pel pendent; no va ser capaç d’accionar el fre de mà per aturar-lo abans que xoqués amb un Renault 4L de color blau marí que hi havia aparcat uns metres més avall. Aleshores va decidir que volia escapar d’aquell somni, i tot plegat es va trobar en un cingle, agafat a unes mates que estaven cedint; va clavar els dits en les parets de terra tova de l’espadat, cosa que li va permetre impulsar-se i escalar fins a dalt. Al prat cobert de gespa verda que coronava el munt, va caminar cap a un pas estret entre roques; semblava l’única escapatòria d’aquell lloc. S’hi va introduir caminant de costat, i va poder avançar uns metres abans d’arribar a un punt en què va quedar atrapat: no podia anar endavant ni tornar enrere.


Va esforçar-se a despertar per fugir d’aquella situació angoixant.


En desvetllar-se completament s’adonà que es trobava en una taula d’autòpsies. Però no es percebia a si mateix i les coses de l’entorn a través dels sentits, sinó com vist a través d'una càmera que captava una panoràmica des de fora del propi cos, situada en un punt elevat, a tocar del sostre. De seguida va adonar-se que podia manipular lliurement la càmera: acostar-la als objectes, o fer-hi zoom des d’una posició allunyada; o desplaçar-la amunt i avall, fins i tot transportar-la fora de la cambra on es trobava el seu cos estès sobre la taula metàl·lica. Va donar un tomb per cambres i passadissos deserts del que semblava un hospital, però de seguida va tornar a col·locar el focus sobre el lloc on es trobava el seu cos. 


Autojò.
Constatà que no tenia sensibilitat, cap percepció material de l’entorn, però va adonar-se  que era capaç de bellugar el cos. Estès, va doblegar i estirar una cama, després l’altra. Va aixecar un braç, després l’altre. Va obrir els ulls, però no rebia cap imatge a través d’ells. De fet, estaven totalment entelats, recoberts, per una espècie de membrana blanquinosa. Estirant el braç dret, va agafar un bisturí que hi havia en un carret d’eines mèdiques al capçal de la taula d’autòpsies i es va fer un tall a la còrnia de l’ull esquerre. Pretenia seccionar només el que creia que era un tel blanquinós, però en realitat es va fer un tall a l’escleròtica, de manera l’humor vitri va regalimar pel seu rostre, com llàgrimes incontenibles d’un plor silenciós, sense sanglots.


(continuarà)

dijous, 22 de febrer de 2018

M'he vomitat a mi mateix




Avui m’he despertat amb aquesta frase al cap: “M’he vomitat a mi mateix”. No es tractava d’una imatge provinent d’un somni recent, sinó d’aquest conjunt exacte de paraules. Es tractaria, doncs, d’una escriptura morfeica, ja que hauria estat elaborada durant el somni. Però daquesta frase, pel fet de revelar-se’m com a tal, no en visualitzo, d’entrada, la seva plasmació material. Aleshores, en el període perimorfeic que hi ha entre el moment de despertar i el de llevar-me, imagino la manera de traslladar-la a un format gràfic i delaborar-la conceptualment.

M'he vomitat a mi mateix.


El jo regurgita
dentadura mecànica
hidràulica
es menja la seva carn
desfeta
bassal informe
de l’allò.