dilluns, 21 d’agost de 2017

Camí en un prat




ara

ahir

demà

un sol camí travessa el prat

en diferents plans

en cada un d’ells

em dones la mà per conduir-me

et dono la mà per guiar-te

ens donem la mà per acompanyar-nos

existim al mateix punt

en tres moments diferents

tu i jo sempre els mateixos

i uns altres

el lloc roman

inalterable

diumenge, 20 d’agost de 2017

Final de l'esperança infundada



De nen anava a repartir diaris per a la llibreria Pallàs, de Manlleu. Durant el curs escolar ho feia al migdia, quan sortíem a dinar (en principi, plegàvem a les 12, però sovint el professor ens feia quedar fins la una, cosa que per mi suposava un gran trasbals, ja que calia tornar a les 3 i no em quedava gaire estona per fer el repartiment dels diaris [aquest no és el tema de què vull parlar: l’apunto per reprendre’n el fil en un altre moment]). Però crec recordar que durant les vacances d’estiu hi anava pel matí sobre les 9, i hi tornava les tardes, potser a les 4, per repartir els diaris vespertins. Perquè en aquella època hi havia diaris que sortien al matí i diaris que sortien a la tarda.

Portada d'El Noticiero Universal.
No recordo quins eren els diaris de la tarda. Pocs: El Noticiero Uiversal i potser algun altre. Però se’n repartien uns quants exemplars, per sort per mi tots pel centre del poble, cosa que em permetia enllestir la tasca amb poca estona i sense haver de caminar gaire. De vegades mirava la portada dels diaris que repartia, i en llegia els grans titulars, dels quals amb prou feines si en recordo dos, ambdós de l’agost de 1973: la dimissió de Richard Nixon i la crisi del petroli. 

Aquell any jo n’havia complert 10, i tot el meu coneixement de l’actualitat del món provenia del contacte amb aquells diaris, ja que a casa no hi entrava premsa de cap mena, encara no teníem televisió i amb prou feines escoltàvem la ràdio. A l’escola tot el que ens transmetien estava dins de la més estricta doctrina franquista. 

Malgrat la meva ignorància (o segurament gràcies a ella) jo ja estava convençut, amb una fe que em va durar ben bé fins els 40 anys, que al llarg de la meva vida veuria el món fer-se millor del que havia sigut mai abans. Creia que les persones aprendrien a viure en pau, que s’acabarien les guerres.

No sé com podia haver arrelat aquella idea en mi. Ara, parlant-ne de vegades amb gent de la meva edat, asseguren que ells tenien pensaments similars. Esperances que els fets de les Rambles de Barcelona han acabar d’ofegar.

dimecres, 11 de gener de 2017

Poema que mai no serà premiat en cap certamen literari


El poema que mai no serà premiat en cap certamen literari
no té autor: no en vol ni en busca. Tampoc no té tema;
no parla de res, i, entremig de balbuceigs, de sobte
s’hi llegeix la paraula 'merda' o 'collons' o 'filldeputa',
i el que és pitjor: 'gilipolles'.
Te l'has trobat escrit al darrere del full d’una factura
guardada no saps per qui ni per què entre vells records
d’una altra vida. No pots ni vols reconèixer-t’hi,
ningú no podria ni voldria. És el poema de res i de ningú.
Del que es deixa enrere.



Autoretret, 7

dilluns, 9 de gener de 2017

Poema que podria optar al primer premi


En el poema que podria optar al primer premi
l’autor hi reflexiona sobre el que suposa ser poeta:
experiències viscudes, esbossades amb breus pinzellades,
constitueixen l’esquelet on es disposa el tema principal.
Com a exemple de la problemàtica assumpció
de la condició de poeta, vegeu aquesta imatge d’una persona
“que enterra les mans a la sorra de la platja i llavors tanca els palmells,
sentint els grans que s’escolen entre els dits;
quan arranca els punys closos i els obre, només contenen
quatre minúscules pedretes i el polsim adherit a les línies del destí”.
Hom no pot escapar –ens ve a dir l'autor– de la predestinació originària,
la tasca de confirmar una vegada i una altra que no pot fer una altra cosa
que el gest socialment improductiu de llegir-se al món i dir-ho.




divendres, 6 de gener de 2017

Somni cinematogràfic d’una nit de Reis


Assisteixo a la projecció d’una pel·lícula. És l’estrena mundial del film. Pel que es veu, es tracta d’un projecte que vol revolucionar el cinema, ja que es tracta de fer intervenir els mateixos espectadors en la pel·lícula: en seran els protagonistes, ja que hi actuaran improvisant a partir d’un esbós de guió; així, cada projecció serà un esdeveniment únic que, tanmateix, serà gravat per poder ser posteriorment reproduït. A fi de poder realitzar/projectar l’obra, a l’entrada ens donen un cèrcol que ens hem de posar al cap; en penja una petita càmera que ens enfoca la cara, i té uns sensors que registren la nostra activitat neuronal.

Quan s’apaguen els llums la pantalla mostra un mapa de la part europea de Rússia, fa zoom cap a Leningrad (ens trobem a finals de la dècada dels 80, just abans de la fi de la URSS) i tot plegat ens trobem en una mena de quarter militar de l’OTAN. Sóc dalt d’unes escales que dominen un gran pati, darrere el mur frontal del qual transcorre un gran riu (el Nevà, doncs). Em giro i veig un edifici semblant a un temple antic; hi ha un gran portal obert que dona pas a una extensa sala amb tot de soldats uniformats que van d’una banda a l’altra donant-se ordres mútuament. Tothom mana i obeeix alhora. Tot plegat ens criden (som la gent que assisteix a la projecció de la pel·lícula), ens girem i veiem l’actor estatunidenc Laurence Fishburne que ens fa gestos perquè en acostem cap al lloc on es troba. Ho fem i ens fa seure en unes taules que hi ha, com si ens trobéssim en una aula. Ens explica que ens trobem en una pel·lícula sobre una operació militar de l’OTAN per a l’alliberament de Rússia del domini soviètic; tot seguit ens presenta la directora del film, que és una dona russa. Llavors apareix l’actriu canadenca Tatiana Maslany (suposem que interpreta la directora del film) i ens diu que ens hem de sentir orgullosos de participar en una obra d’art revolucionària. Alguns de nosaltres discrepem del plantejament temàtic, totalment anacrònic i ideològicament ambigu. Es produeix una discussió que avorreix l’actriu, que se’n va discretament. Fishburne, en canvi, ens diu que ens posem les piles, que l’acció és a punt de començar, i ens comanda a través de la confrontació que es produeix pels carrers de la ciutat.

Al final, sense tenir clar si hem guanyat o perdut la confrontació, ens donen unes botes especials per caminar per la neu, ja que hem d’abandonar la ciutat (i la pel·lícula) caminant. I és així com un a un sortim de la pel·lícula, de la sala de cinema i, al capdavall, del somni.

dijous, 5 de gener de 2017

Hipersurrealisme

He llegit avui, en un paràgraf d’un article signat per Achille Mbembe (La era del humanismo está terminando), sobre el que aquest autor anomena “l’era computacional” la següent sentència: “La principal funció de la repressió era establir las condicions per a la sublimació. No tots els desitjos poden ser satisfets.”

Sota l'esquinç d'un quadre de Richard Estes es revela
"La persistència de la memòria", de Salvador Dalí.
Però no diu que no tots els impulsos reprimits poden ser sublimats, cosa que és causa de molts desequilibris emocionals i/o psicològics. O no tothom pot sublimar sempre i de la mateixa manera els impulsos que reprimeix. Internet no ens allibera pas d’aquests impulsos; com a molt, ens ofereix un espai on exposar-los de forma directa. Això no és exactament una manifestació de l’insconscient, sinó més aviat el contrari: és un conat de sublimació. En la mesura que podem projectar en una plataforma col·lectiva les pulsions, satisfetes o no, de la nostra condició bàsicament animal, ens humanitzem. Per a la humanitat això suposa l’assoliment més gran després del descobriment del foc o de la roda (això ara mateix no ho podria precisar).

A Internet hi podem contemplar, més que l’inconscient del ser humà, una imatge hiperrealista del seu ésser quotidià. Per entendre’ns, s’assembla més a un quadre de Richard Estes que no pas a un de Salvador Dalí. Si hom confon la representació del quotidià amb la de l’inconscient és perquè no té clara la diferència entre aquests dos conceptes: l’una ens mostra el que és perceptible pels sentits que sustenten la consciència, mentre que l’altra indaga en continguts de coneixement no mediatitzats per aquests sentits. L’una ens mostra la realitat perquè creu que entranya el màxim coneixement que podem atènyer, mentre l’altra aspira a descodificar el codi subjacent als objectes de la consciència, entesos com a símbols, per accedir a una comprensió del món que ultrapassa la dimensió sensorial.

Personalment, sóc incapaç de dir quina d’aquestes dues opcions és preferible, potser perquè no em preocupa gaire decantar-me per cap d’elles, ja que totes dues, per contradictòries que siguin, em sedueixen igualment. Internet ens ofereix la possibilitat de portar a l’escena pública, de forma individual i no mediatitzada, el que som i el que sentim: això no és inconsciència, això és llibertat, i no em fa por el que llibertat engendri.

Postdata: després d'escriure això i de posar-hi títol, m'ha semblat que probablement a algú ja se li devia d'haver acudit abans la combinació d'aquests dos conceptes (igualment, tota l'argumentació ja deu d'haver estat plantejada per algú altre). De seguida que ho he buscat per Internet, he trobat confirmació de la meva sospita: http://lapiedradesisifo.com/2013/06/01/el-hipersurrealismo-de-till-rabus/).


Retalls de somnis 04.01.16

Autoretret 4 (sobre un Magritte)
Vaig pel carrer, passo per davant d’una paret on hi ha un home dalt d’una escala que fa alguna tasca al cablejat elèctric o telefònic que travessa la façana. Veig que l’escala s’inclina i comença a caure en sentit lateral, arran de la paret. M’acosto a veure si l’home ha sofert algun mal, però al mateix temps veig venir un individu que quan arriba a la posició de l’electricista accidentat es posa a escridassar-lo de mala manera. Jo quedo perplex davant del fet que en comptes de preocupar-se per si s’havia fet mal li faci retrets per ser incompetent. El dos homes entren per un gran portal a dins d’una nau, on hi ha d’altres individus que deuen ser treballadors de la mateixa empresa, ja que tots porten una roba de treball semblant. Quan passo per davant del grup, em paro i començo a escridassar l’home que ha renyat el treballador accidentat. Tot el grup (excepte l’individu que és objecte dels meus retrets) m’aplaudeix.


En una altra seqüència, passo per davant del portal d’una església. Hi ha el que sembla una pila baptismal, i hi llenço un paper arrugat que cau per un forat a dins d’una caixa on hi ha claveres humanes, les quals, per efecte del pes del paper que he llençat, canvien de posició. Immediatament surt de no sé on un individu cridant a veure qui ha mogut les calaveres, que tal com han quedat indiquen que el Barça perdrà contra el Madrid. Jo faig com si res, sembla que ningú sap que he sigut jo qui ha llençat el paper. Marxo i després somio d’altres coses que recordo molt vagament (vaig per un camí amb un patinet que s’espatlla, però passa un noi amb un cotxe vermell molt vistós que em recull), però més tard torno a passar per davant de l’església, on veig que hi ha unes taquilles: hi venen entrades per veure el partit Barça-Madrid, que s’està jugant. Remeno la caixa de les calaveres, i des de dins de les taquilles em diuen que és igual, que la sort ja està llençada. M’allunyo i de reüll veig l’home aquell que abans havia llençat crits sobre la posició dels caps de mort que em mira amb un somriure irònic.